8 de març: Dia internacional de les dones.
Dia internacional de les dones, mares, filles, àvies… que han hagut de patir sexisme de qualsevol tipologia.
Un sexisme que provoca desigualtats i violències.
Un sexisme que no volem.
Des de l’Escola Vedruna reivindiquem l’espai de la dona. Un espai en el qual la dona pugui participar i decidir en igualtat d’oportunitats.
Per fer-ho, volem posar veu a dos poemes escrits per dones. Dones valentes i fortes que han lluitat per tenir un espai on expressar-se.
Les veus de l’Anna i de la Lina parlen d’oportunitats, de somnis, d’autoconeixement… de llibertat. Paraules que ens evoquen al feminisme i, malauradament, al context actual.
______________________________________________
Passatge de la tempesta
Tan llunyà
i de sobte – amenaçant,
un eixam de núvols ofegarà l’horitzó,
la terra sospirarà profundament i amb desig
impregnant els cirerers d’ozó.
Em sento destemplada,
oprimida,
amenaçada,
vapors lilacis tenyeixen els matolls,
brunzeixen els boscos,
grinyolen els corbs de la roureda,
en el firmament es teixia una pluja brocada.
Va posar la tempesta una palpitant mà
sobre el daurat cap de la ira,
a mi, en canvi, mai se’m permetrà somiar
amb el cec esclat del pur apassionament.
La tempesta m’intimida amb els seus trons,
un dolor encadenat plana sobre xanques
que degusten la seva sensació de multituds,
mentres tu, força dels elements, ¡estimes, sí estima!.
Estimo
a l’estrany,
de sobte – amenaçant,
enyoro el prim llanguiment de les subscripcions,
al telègraf de la tempesta per sobre del buit
envio a través de la nit telegrames-llampec.
Lina Kostenko – Kiev, Ucraïna
____________________________________________________
Aquesta època cruel m’ha desviat
com a un riu fora del seu curs.
Desviada de les riberes familiars,
la meva vida canviant va fluir a un canal germà.
Quants espectacles em vaig perdre:
el teló alçant-se sense mi
i caient també. Quants amics
que mai vaig tenir oportunitat de conèixer.
Aquí, l’única ciutat que puc anomenar meva,
on caminaria adormida sense perdre’m,
quants cels estrangers puc somiar
que no rendirien testimoni a través de les meves llàgrimes.
I quants versos vaig ser incapaç d’escriure!
Els seus cors secrets m’amenacen
molt de prop. Un dia potser
m’estrangularan.
Sigues els començaments i també els finals.
i la vida-en-la-mort i alguna altra cosa
que millor serà no recordar ara.
Certa dona
ha usurpat el meu lloc
i utilitza el meu veritable nom,
deixant-me només un sobrenom
amb el que he procedit el millor que he pogut.
La tomba a què vagi no serà la meva.
Però si pogués sortir de mi mateixa,
i contemplar la persona que sóc,
sabria, per fi, què és l’enveja.
Anna Ajmátova – Leningrad, Rússia
